Present a la FIP Silver de Caen, Dani Gamarra forma part d’aquests perfils que el pàdel modern produeix cada cop més: polivalent, mòbil i profundament connectat al joc. Entrenador, format internacional i comentarista al circuit Premier Padel, l’Espanyol acompanyava a Normandia a un dels seus jugadors, Xisco Gil, 45è jugador mundial i Maxime Forcin, jugador originari de Caen, compromès davant del seu públic. Una trobada amb un tècnic que observa el pàdel des de tots els seus angles, sense perdre mai el fil conductor: entendre el joc per transmetre’l millor.
Dos oficis, una mateixa lectura del pàdel
Per a Dani Gamarra, no hi ha dues carreres paral·leles, sinó una sola lògica. El micròfon i el banc no són més que dos punts d’observació diferents d’un mateix esport. El que analitza comentant, ho viu després a l’entrenament. I el que treballa amb els seus jugadors nodreix directament la seva lectura dels partits.
« Al final, tot parteix del mateix lloc: entendre què passa realment a la pista. »
El seu discurs no és el d’un jugador veterà reconvertit, sinó d’un formador. El que l’interessa no és només el resultat, sinó el perquè: per què una parella canvia de ritme, per què un jugador desapareix d’un partit, per què certes decisions es repeteixen sota pressió.
Aquesta capacitat d’anàlisi esdevé central en la seva feina diària.
« El més important no és saber moltes coses, és saber-les explicar clarament. »
Per a ell, el pàdel modern exigeix entrenadors capaços de posar paraules al joc, perquè els jugadors puguin apropiar-se de les solucions en comptes de patir-les.
Un esport convertit en mundial
L’evolució del pàdel ja no s’hi llegeix només en els quadres dels tornejos. Es veu sobretot en la seva geografia. A través de la seva estructura JR Sports, desenvolupada amb Jorge Rodríguez, Dani Gamarra intervé regularment fora d’Espanya, a la formació d’entrenadors i jugadors en fase de estructuració.
Àfrica del Sud, Emirats Àrabs Units, Europa: aquests desplaçaments li han ofert una visió concreta de l’expansió de l’esport.
« El pàdel ja no és un esport local. Avui, és un esport mundial. »
En aquest context, identifica un factor que s’ha convertit en determinant: la capacitat de comunicar. La llengua, i especialment l’anglès, ja no és un detall sinó una eina de treball.
« Si no pots comunicar-te amb persones que no parlen espanyol, et tanques moltes portes. »
Un constat que viu també al Premier Padel, circuit on es creuen jugadors, entrenadors i equips vinguts de cultures molt diferents. Per a ell, aquesta internacionalització obliga els actors del pàdel a ampliar la seva manera de pensar sobre el ofici.
A Caen, un marc particular al voltant de Maxime Forcin
Al FIP Silver de Caen, Dani Gamarra acompanyava Maxime Forcin. Un context específic, on la dimensió emocional pot pesar tant com la dimensió esportiva.
L’entrenador espanyol observa al francès una veritable rigor de treball, especialment en l’àmbit físic, que considera com una base indispensable per progressar a llarg termini.
« Té més de 30 anys, però un físic de 19 o 20. És un fenomen. Penso que pot fer coses molt bones aquí a França. »
Encara que esmenta alguns aspectes d’ampliació en certs conceptes de joc, Dani Gamarra insisteix, sobretot, en la lògica de construcció. Per a ell, fer-se més competitiu no passa per l’acumulació ràpida de canvis, sinó per la comprensió progressiva del joc.
Aquest tipus de torneig, jugat davant el seu públic, representa també una etapa important en l’aprenentatge mental: aprendre a gestionar l’espera, la mirada exterior i la pressió relacionada amb l’entorn.
Ambicions guiades per la transmissió
Quan parla del futur, Dani Gamarra no esmenta títols personals ni reconeixement mediàtic. Els seus objectius s’inscriuen en una continuïtat lògica del seu recorregut.
A curt termini, li agradaria poder comentar una final de campionat del món, una experiència simbòlica per algú que viu el pàdel des de dins des de fa molts anys.
« Seria quelcom de molt especial, però no és una obsessió. »
De manera més profunda, una altra idea l’acompanya des de fa temps: la de dirigir una selecció nacional. Portar un projecte col·lectiu, representar un país, construir un equip a llarg termini.
« Poder ser seleccionador, portar un equip, és quelcom que sempre tinc al cap. »
Un objectiu que sap exigent, en un entorn ric en perfils competents, però que correspon perfectament al que guia el seu recorregut des dels seus inicis: formar, transmetre i estructurar, en comptes de simplement passar.
Entrevista completa:
“`