Frédéric Tap, co-gerent del Padel Club du Mas a Perpinyà al costat d’Alain Henry, ens explica l’evolució del pàdel dins d’aquest club familiar reconegut, des de l’obertura del seu primer terreny el 2012. Avui dia, el club emplea 9 treballadors i compta amb 12.000 llicències.
“Vaig arribar al club du Mas el 1986, com a entrenador de tennis.”
Durant anys, amb Alain Henry, el seu soci, han desenvolupat el club du Mas, originalment un club de tennis.
“Vam desenvolupar primer el squash, i després el pàdel fa ara 13 anys. En aquell moment, no hi havia cap club de pàdel. Només hi havia una petita activitat associativa de pàdel a Tolosa, amb 3 o 4 bons jugadors, que gestionaven l’antiga Federació de pàdel, i un altre a Aix-en-Provença amb Jean-Marc Lenoir, un dels primers a creure en el potencial del pàdel a França.”
Per què van desenvolupar el pàdel dins del club?
“Aleshores jo era representant esportiu per la marca Reebok, i vaig conèixer Sebastian Bozzi (antic rugbista professional del Top 14 i internacional argentí), que es va convertir en un amic. Em va dir que volia crear una empresa de construcció de terrenys de pàdel a l’Argentina, on l’esport ja estava molt de moda. Em va proposar provar el pàdel en una pista efímera instal·lada al port de Sant Cebrià. Vaig anar-hi amb tres amics i de seguida ens va semblar genial. Això és el que ens va empènyer, amb Alain Henry (el meu excuñat), a instal·lar el nostre primer terreny de pàdel al club. L’entusiasme va ser immediat. Després vam fer venir jugadors espanyols per a una exhibició, i vam buscar marques per desenvolupar raquetes, ja que el pàdel encara no existia a França.”
Quins canvis s’han realitzat des del 2012? Quins projectes hi ha per endavant?
“Després de l’obertura del primer terreny, l’entusiasme va ser tal que vam substituir una pista de tennis per dos nous terrenys de pàdel, i després més. Això ens ha permès d’atraure practicants de tots els àmbits esportius. Avui en dia, tenim 10 pistes, de les quals 6 cobertes.”
Des del 2012, s’han invertit més de 1,5 milions d’euros en infraestructures.
“Estem limitats per l’espai, així que no hi ha projecte d’expansió. Ara l’objectiu és millorar la qualitat de l’acollida: restauració, vestuaris, serveis entorn de la pràctica.”
Com organitzeu esdeveniments d’una gran magnitud?
“Amb Alain Henry, tots dos tenim experiència i formacions comunes. Vam començar amb petits tornejos, i després ens vam envoltar de especialistes en comunicació, premsa, restauració, etc. Ens ha passat de preparar 1500 àpats en un sol cap de setmana. Això requereix una logística important: equips a la cuina, servei… Cal formació, però sobretot experiència.”
El club ofereix altres serveis?
“Des de fa un any, posem a disposició una sala de reunions per a emprenedors que volen fer coworking. L’activitat de pàdel també es proposa paral·lelament, per als qui ho desitgin.”
COVID: dificultat o empenta?
“Hem tingut sort. Gràcies a les nostres instal·lacions obertes i els nostres terrenys exteriors, hem pogut continuar rebent públic. Els nostres terrenys coberts tenen cortines enrolables elèctriques, per tant no es consideren coberts durant la pandèmia. Al final, fins i tot hem rebut una mena de promoció: els esports col·lectius com el rugbi o el futbol essent prohibits, els seus practicants han vingut a descobrir el pàdel.”
Voleu rebre més jugadors professionals?
“No, aquest no és el nostre objectiu, ni la nostra filosofia. Volem acompanyar tots aquells que desitgin progressar en el pàdel, sigui quin sigui el seu nivell.”
Com veieu el desenvolupament del pàdel a França?
“Trobo que l’estratègia actual és una còpia del model del tennis, mentre que són dos esports molt diferents, amb valors i un ADN diferents. Avui dia, la comunicació encara està massa centrada en l’elit i la competició, que només representa un 20 % dels practicants. És essencial desenvolupar el pàdel femení, juvenil, el lleure, i valorar el joc en la seva globalitat.”
Cal seguir el model espanyol?
“Jo no crec en el mimetisme del model espanyol a França, especialment per raons econòmiques i climàtiques. A Espanya, els terrenys són sovint a l’aire lliure, per tant menys costosos de construir i mantenir. Això ha permès democratitzar el pàdel. A França, fa massa fred per jugar fora tot l’any, per tant cal construir estructures cobertes, molt més costoses. I el cost del sòl és alt. Penso, doncs, que el model espanyol no és totalment transferible.”
La vostra més gran satisfacció des de tots aquests anys?
“El que més m’enorgulleix, és que hem romàs fidels a la nostra visió: formar els practicants. Amb Alain, seguim sent apassionats pel que fem. Hem conservat el plaer dels inicis, l’esperit de lleure, i sobretot, la passió, que és el motor de tot.”
The post Frédéric Tap : “L’objectif doit être la formation. La communication padel est trop axée sur l’élite” first appeared on Padel Magazine.